Deviatge.cat

Hortsavinyà de festa

De la dotzena de pobles que s’escampen per la serra del Montnegre, només dos tenen el seu centre fora de les valls: Hortsavinyà i Montnegre. D’aquest, ara molta gent en diu Sant Martí, ja que el sant és el patró i així es diferencia del nom genèric de la serra.

Ambdós pobles no tenen un entramat urbà i llur centre el defineix l’església, la rectoria, l’hostal i l’escola, tot plegat envoltat de boscos frondosos. Malgrat el despoblament patit, mantenen la celebració d’algunes festes locals. Hortsavinyà farà la de Santa Eulàlia aquest dijous 8 de desembre, amb espectacle per a la mainada i ball d’època, de violí i acordió, per a totes les edats, una bona ocasió per a descobrir o revisitar aquell veral.

A Montnegre, la festa es va fer el 20 de novembre, el mateix dia que fa 521 anys sortia publicat el Tirant lo Blanc, dos esdeveniments que, aparentment, no tenen cap mena de relació. O sí?

Montnegre apareix documentat per primera vegada el 21 de setembre de l’any 998, al costat d’altres pobles de la serra com Vallgorguina, Olzinelles i Vilardell. Actualment, al nucli del poble hi trobem l’església i la rectoria i, poc més amunt, ca l’Auladell, l’Escaleta de l’Ordell i l’Hostal. Una plaça gairebé closa uneix aquestes tres construccions, però en arribar-hi no ens adonem que el primer que trobem, un turonet a mà dreta, és en realitat el que resta del castell de Montnegre. La fortalesa fou adquirida per Ponç de Gualba al rei Pere el Gran el 23 d’abril de 1274, quan es constituí la baronia de Montnegre, que a més d’aquest poble, incloïa els de Fuirosos, la Batllòria i Gualba. La baronia perdurà fins al 1812, quan es transformà en el municipi del mateix nom, però sense Gualba. Finalment, al 1927, fou agregat a Sant Celoni.

Vestigis del castell de Montnegre

Que en resti tan poca cosa del castell no és atribuïble, únicament, al pas del temps.  A l’inventari de bens del baró de Rocafort, datat al 1854, hi consta una finca anomenada la Torre —el que encara quedava de l’antic castell—, al terme de Montnegre. Al mapa oficial del 1856 hi apareix al costat mateix d’on posteriorment es construí l’Hostal que, de ben segur, s’edificà aprofitant-ne les pedres que tenien allà mateix.

Nucli del poble de Montnegre

La destrucció del castell, però, comença molt abans, al 1484, durant la Segona Guerra Remença, en què fou ocupat pels pagesos revoltats comanats pel seu cabdill Pere Joan Sala, que pocs mesos després, derrotat, morí esquarterat a Llerona.

Tot i el mal estat de la fortalesa, el seu propietari, Martí de Gualba, que morí al 1490, l’esmenta al seu testament quan demana que l’hereu guardi els seus llibres “en lo castell de Muntnegre situat en lo principat de Cathalunya”. Aquest adinerat noble vivia des del seu casament a la ciutat de València. La família, des de feia segles, es dedicava al prestamisme amb notable èxit. De fet, hom creu que la propietat del castell havia passat a les seves mans a causa d’un deute del mateix rei.

A València, Martí de Gualba deixava diners sovint a un cavaller aventurer i bel·licós, que per la seva vida atzarosa sempre anava escurat de butxaques. Al 1464 empenyorà un extens manuscrit propi a canvi de 100 rals. Quan, al cap d’uns mesos, l’autor morí, els seus familiars intentaren recuperar-lo inútilment, tot i que és ben probable que el prestamista no fos conscient de l’enorme valor d’aquell manuscrit, considerat des de fa segles com una de les grans obres de la literatura catalana i universal: Tirant lo Blanc. Joanot Martorell havia deixat l’obra gairebé acabada, però Martí de Gualba no en tenia prou amb els beneficis que en trauria de la seva edició, també volia part de la glòria i afegí alguns capítols.

Montnegre, 28.01.1934. Foto: Joan Barangó

Per als experts no ha estat massa difícil discernir quina part cal atribuir al senyor de Montnegre. Si l’obra, a diferència dels relats de cavalleries d’aquell moment que feren perdre el seny al Quixot, es caracteritza per uns herois molt humans, intrèpids però limitats, i defuig l’excés de fantasia, dos capítols trenquen clarament aquesta línia, amb l’aparició del rei Artús i la fada Morgana, i l’enfrontament del cavaller Espèrcius amb un drac. Es té per ben segur que l’autoria d’aquests fragments i alguns més és de Martí de Gualba que, així, assolí una glòria inesperada com a coautor d’una obra mestra.

Església de Montnegre

El que no obtingué, en canvi, fou ni un ral dels beneficis de l’edició, ja que morí el 27 d’abril de 1490 i el llibre sortí publicat el 20 de novembre del mateix any. Al testament que feu un mes abans de morir, en l’inventari hi consta “un pergamí apellat lo tiran. Item n’i ha hun altre tot acabat lo qual tenen per original los estampadors e per lo qual ne tenen a donar XII bolums com sien stampats”. Hem de suposar, per tant, que en compliment de les seves darreres voluntats, el manuscrit del Tirant lo Blanc i dotze volums de la primera edició estigueren durant un temps indeterminat al castell de Montnegre.

Per tant, si algun dia voleu fruir d’aquelles boscúries i us atanseu al poble, tingueu present que aquells vestigis de murs del castell foren testimonis de la gloriosa revolta remença i acolliren el manuscrit i els primers exemplars de l’obra més universal de la literatura catalana.

Si en voleu saber més, podeu consultar el magnífic treball de Josep Moran i Ocerinjauregui: La família Gualba i el Tirant lo Blanc.