Vallferosa, geganta mil·lenària

Torre i església de Vallferosa

Conscients del valor del patrimoni històric, alguns països l’han tractat amb molta cura, fent-ne un factor d’autoestima per a la gent dels llocs on es troba i esdevenint, a més, una font d’ingressos econòmics amb el foment d’un turisme de qualitat. Sense anar gaire lluny, fent un tomb per la Catalunya Nord, en trobem nombrosos exemples.
Aquí, al mateix país però en un altre Estat, les coses funcionen d’una manera diferent i sovint la recuperació d’un monument històric és a conseqüència de la lluita infatigable d’un grup de persones que se l’estimen. La gent de l’Associació d’Amics de la Torre de Vallferosa (AATV) van moure cel i terra reclamant la restauració urgent d’una construcció única a Europa per les seves característiques. Cap institució, cap Administració —ni nacional ni estatal— no va moure un dit. Com a últim recurs desesperat, al 2002, van escriure a la Reina d’Espanya que, interessant-se pel cas, va tocar el crostó a la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Nou mesos més tard, la Conselleria i el municipi de Torà —al qual està agregat Vallferosa— arribaven a un acord sobre el tema. Havia pesat més una carta de la monarquia espanyola que les nombroses gestions dels veïns.
Però el patrimoni de Vallferosa no afecta només la gent de la rodalia, tots els catalans ens haurem d’avergonyir si un dia la torre es tomba per manca de manteniment. En primer lloc, perquè el ressorgiment del país després de les invasions sarraïnes no hauria estat possible sense l’existència d’unes construccions que garantien el control del territori i el refugi dels seus habitants durant les escomeses enemigues.
En segon lloc, perquè la Torre està considerada l’obra mestra de l’arquitectura militar europea del segle X, i no n’hi ha per menys. Amb una alçada de 33 metres i més de mil anys d’antiguitat, s’ha mantingut sencera gràcies a la solidesa de l’argamassa de pedra i calç, que la converteix tota ella, de dalt a baix, en una sola peça. La desproporció de l’obra s’evidencia en la petitesa de l’església i el campanar que l’acompanyen.
Les terres del poble de Vallferosa han tingut un poblament continuat des del neolític, com ens ho mostren els dolmens o els poblats ibers i vil•les romanes, indrets sobre els quals es van edificar algunes masies quan només els valents s’atrevien a viure en una zona fronterera entre el domini musulmà i el cristià. Per a ells la construcció de la torre, cap a l’any 950, fou un factor de seguretat importantíssim, ja que l’edifici era absolutament inexpugnable, amb un sistema d’espitlleres situades 30 metres per damunt de l’enemic i uns balconets triangulars de fusta que els permetien disparar amb precisió i ben protegits. L’única manera de doblegar la resistència era un llarg setge que portés a la mort dels defensors per fam i set.
Conta la llegenda que en una de les escomeses els atacants acamparen al voltant i esperaren durant setmanes la rendició. Com que aquesta no es produïa, pensant que els de dins ja devien ser mig morts, iniciaren l’assalt definitiu, però foren rebutjats sense contemplacions. Acabat el combat, des de dalt de la torre els van tirar un peix acabat de pescar. Quedava clar que els assetjats comptaven amb passadissos secrets que els garantien el subministrament des de l’exterior i que, per tant, el setge era del tot inútil. Els assaltants plegaren tendes i abandonaren el lloc.

Carreró de Vallferosa

Del castell situat al peu de la torre no en queda res. Les seves pedres van servir per edificar l’església i el nucli urbà que hi ha a continuació, que va ser habitat fins acabada la guerra del 1936. Encara podem passejar pels seus carrerons, entre cases en ruïnes, un cup de vi excavat a la roca, un primitiu forn per destil•lar l’oli de ginebró o una tomba medieval excavada a la roca.

Base del forn per destil·lar oli de ginebró

Entre les del poble i les masies escampades pel terme, Vallferosa sumava 40 cases. Ara en resten habitades una desena part, amb poc més d’una dotzena de veïns. A l’èxode rural dels anys 60 s’hi va afegir la desaparició de l’ajuntament propi i, en conseqüència, la desaparició del pressupost i capacitat de decisió d’aquella gent sobre els seus afers comuns. Per sort nostra, alguns d’ells resisteixen els embats de la història i s’entesten a mantenir viu el valuós i variat patrimoni de Vallferosa. La visita a aquest racó de la Catalunya més despoblada és altament recomanable si sou amants de les coses i dels paisatges d’abans.

Trobareu molta informació a www.vallferosa.com