Caldes de Montbui: bona aigua i bona gent

Piscina romana

Plou a bots i barrals en els boscos del Vallès. Un home amb un arc —prodigi tecnològic acabat d’inventar— guaita des de la cova estant com s’amara la terra i confia que aquesta tardor la collita de bolets serà abundant. L’aigua s’escola en les profunditats fins a 3 o 4.000 metres, on en grans calderes dels déus subterranis bull fins als 130ºC i s’enfila amunt per la foscor de les escletxes geològiques fins arribar fumejant a la font del Lleó, on

Font del Lleó

jo l’estic fotografiant amb una càmera digital. L’home de l’arc, és clar, ja no hi és, perquè el trajecte del retorn a la llum ha durat 10.000 anys.
En aquest llarg i tòrrid camí, l’aigua s’ha enriquit amb minerals portadors de salut per a les persones. Ho saberen els ibers i els romans, que hi feren edificar un balneari del que fins ara s’han descobert deu piscines, una de les quals, no pas la més gran, podem contemplar a pocs metres de la font del Lleó.
Pels quatre cantons, la plaça és un punt neuràlgic del termalisme de la vila: la font, l’edifici romà, el Museu Thermalia, el balneari Broquetas i les termes Victòria, perquè el turisme termal de fa dos mil•lennis s’ha perpetuat fins als nostres dies.
Però l’aigua calenta també ha fet més fàcil la vida quotidiana dels calderins o, més ben dit, de les calderines, que anaven —i algunes encara van— a fer bugada de franc als safarejos municipals, sense patir la penúria de les mans balves a l’hivern i amb una roba que queda més neta i suau que a cap altre lloc.

Safarejos públics

Ubicats als afores del nucli urbà per evitar als veïns les molèsties del permanent xivarri que s’hi generava, cent anys enrere aquests safarejos s’obrien a les 5 de la matinada i es tancaven a les 4 de la tarda. Qui sap si aquell xivarri era només de fer safareig (explicar xafarderies), de fer bugada (treure els draps bruts de cada casa), o aquell punt de trobada i comunicació va afavorir els projectes socials de la gent d’un poble que s’ha significat per una activa vida cultural i empresarial.

Estris antics a la fàbrica de pastes Sanmartí

Una empresa ben arrelada és la dels fideuers Sanmartí, dedicats des del 1.700 i durant vuit generacions a la fabricació de pastes, amb sèmola i l’aigua de Caldes. Aprofiteu per entrar a la fàbrica, veureu una mostra d’estris antics i dels 52 tipus de pasta que s’hi fa, i podreu comprar-ne tanta com vulgueu.
Mentre els Sanmartí estaven entretinguts elaborant els primers fideus, a pocs metres s’edificava una de les façanes barroques

Detall de la façana barroca de l'església

més notables del país, la de l’església parroquial de Santa Maria. Dins del temple és remarcable una Santa Majestat del segle XII, que fou cremada el 1936. Gràcies a Déu, els veïns en pogueren salvar el cap i la resta fou reconstruïda.
Més enllà, si ens perdem pels carrerons estrets dels Corredossos, anirem a petar al Centre Democràtic i Progressista. No estem parlant d’un partit polític, sinó d’un ateneu popular fundat el 1870 i construït amb les aportacions en diners i en mà d’obra dels seus socis. 140 anys després es manté en plena activitat, amb diverses seccions musicals i teatrals, escacs, programari lliure i l’opció de dinar-hi un menú bo i barat, fet amb productes ecològics i de proximitat, en una sala que desprèn de les seves parets la pàtina càlida que hi han impregnat uns socis que d’una frase de Josep Anselm Clavé n’han fet el seu lema:
“Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”

Horts als afores de la vila